"Alcoi": Historia d’una Mentira

En est apartat tractarem de la Denominacio historica i tradicional d’Alcoy. En els ultims 20 anys s’hem acostumat a vore escrit el nom de la nostra ciutat com "Alcoi", en i latina. Es tracta d’un greu erro historic gens inocent. Alcoy sempre, a lo llarc de la seua historia i dels segles s’ha escrit en Y grega. Fins que arribà el Sr. Sanus i el PSOE alcoya i ho canviaren.

¿Quines foren les raons d’este canvi de denominacio arbitrari?. Les raons argumentades foren que "Alcoy" era el nom de la ciutat en castellà i "Alcoi" era la forma en valencià. Mentira. Qualsevol que tinga una chicoteta nocio de l’historia de la nostra ciutat pot comprovar que Alcoy, en llengua valenciana, sempre s’ha escrit en Y GREGA. Insistim, sempre, sense excepcio. Un chicotet repas per l’historia d’Alcoy nos revela que es tracta d’una falsetat; pero ho vorem mes en avant en la completa documentacio que nos oferix l’escritor alcoya Josep Boronat sobre esta qüestio.

L’historia nos diu que Alcoy, en llengua valenciana, sempre s’escrigue en Y grega: Alcoy. Despres, segles mes tart, en l’inici de la castellanisacio de les nostres terres per part del regnat centraliste de Felip V, que donà pas a l’etapa de la decadencia valenciana post-foral i l’introduccio gradual del castellà, fon precisament el mateix castellà el que adoptà o copià la mateixa forma que ya s’utilisava per a denominar a la nostra ciutat en valencià: ALCOY. Es una denominacio originalment valenciana i del valencià. No es una forma castellana. Atra cosa es que el castellà mes tart l’adoptara tambe, per pura comoditat o per ser molt facil la seua escritura tambe per al castellà.

L’unica i verdadera rao (mai confessada pels poltics) per la que es va portar a terme este desafortunat canvi es que el català eliminà en son dia les Y gregues, substituint-les per i latines. L’incomprensible aficio pel català o per tot lo català del PSOE alcoya li va fer renegar de la denominacio tradicional i historica d’Alcoy en llengua valenciana i abraçar un atra denominacio nova i inventada: "Alcoi", en el gran argument de que resulta que en català s’escriuria aixina, en i latina. Al final, el motiu d’este canvi de denominacio es resumix en l’obsessio d’unificar el valencià i el català o substituir un per l’atre. N’hi havia que erradicar la Y grega d’Alcoy, perque en català no existien les Y gregues. La burrada, hui en dia, es encara incalificable.

Desgraciadament la coentor, el complex d’inferioritat d’alguns politics alcoyans respecte ad atres pobles o llengües veïnes o tal volta l’esnobisme mes absurt i ridicul han tirat a la brossa 800 anys d’historia alcoyana. Hui en dia el PP alcoya, ara en el govern municipal, continua sense voler corregir esta ridicula i absurda aberracio anti-historica.

Sense voler allargar-nos mes, deixem estes aclaracions per a vore-ho tot mes clar en les sabies paraules de l’intelectual alcoya Josep Boronat Gisbert. A continuacio mostrem el capitul que dedica a la denominacio d’Alcoy, a on queda documentada, provada i demostrada que l’unica denominacio historica i tradicional en valencià de la nostra ciutat es: Alcoy, sempre en Y grega.

8. DE LLETRES I PARAULES

8.1. Per qué escric «Alcoy», no Alcoi (99)

Ben poquius anys fa, vaig començar a vore el nom del meu poble, ALCOY, escrit d'una manera estranya: li havien canviat la lletra Y, posant-li una I.

Vaig procurar informar-me, per si havia algun motiu o alguna rao per a que, escrivint en llengua valenciana, haguerem de fer-ho aixina. No he trobat ninguna rao, ningun motiu valit. En canvi, he comprovat que ne tenim molts que reafirmen l'escriure ALCOY com a grafia correcta en llengua valenciana.

El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castellà com a llengua oficial, en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el que Felip V derogava els antics Furs de Valencia, com tambe els d'Arago. Abans i despres del Decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY.

Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY. He intentat trobar una atra grafia que s'haguera generalisat durant algun temps, sense exit. Sempre ALCOY.

Jaume I escriu: «... car si Penacadell se perdia, que no gosaria hom anar a Cossentayna, ne a AIcoy, ne a les partides de Xexona, ne Alacant per ningun lloch, e seria gran desconort dels Chrestians» (100). Jaume I escriu ALCOY.

En l'Archiu de la Corona d'Arago tenim constancia documental de donacions fetes poc despres de la rendicio d'Alcoy, i d'atres documents: en tots, escrit aixina, ALCOY (101).

En l'Archiu Municipal d'Alcoy, els documents s'escriuen sempre ALCOY (102).

En la Historia de Alcoy de Julio Berenguer Barceló, Alcoy, 1977, podem repassar moltissims documents textuals dels anys anteriors a 1707, i posteriors: tots, des de Jaume I, han escrit ALCOY.

Abans de la rendicio d'Alcoy a Jaume I, antics historiadors li assignaven El Coll, El Coyl, Al Coyll (este com el d'un poble de la costa africana).

De temps anteriors, visigotics: hi ha un manuscrit de 1914 que es titula Antigüedades de Alcoy, anonim, que referix l'escrit d'una lapida en la que es llig «Theodoricus... anui CCCCXXXIX intravit Ellcollensis Speluncas...», i un rotul de la torre de l'antic Alcoy que diu «Regnantes Flavi Suitinem et Richelme rejus filius, stante Elccollensi, ornavit portam... anni DCXXVII» (103).

Està clar, des de Jaume I la grafia correcta es ALCOY. Sent aço tan evident, ¿per qué alguns escriuen persistentment Alcoi?

Vejam: alguns escritors i organismes valencians, presionats de diverses formes, van suscriure el 21 de decembre de 1932, en Castello de la Plana, unes «bases d'ortografia». La n.º 32 diu: «La lletra y s'empra en el digraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules estrangeres». Pero esta norma s'ha interpretat per alguns com a manament d'usar indiscriminadament la i, tant per als sons que corresponen al fonema vocalic /i/, com per als fonemes semiconsonantics /y/, que -per lo vist- els catalans no diferencien en la seua pronunciacio, mentres en la fonetica valenciana si que té distincio.

El fonema vocalic valencià /i/ es vocal palatal anterior d'obertura minima, pronunciant lo avançant la punta de la llengua de modo que es coloque prop dels incissius inferiors. El fonema semiconsonantic /y/ es pronuncia com el /i/ pero acostant més la llengua a les dents, pasant l'aire fregant entre la punta superior plana de la llengua i el paladar dur, fent funcionar la glotis, produint aixina el so nomenat mediopalatal fricatiu sonor, que deu de representar-se per la y.

La pronunciacio del diftonc /oi/ en fi de diccio, degut a la tendencia del valencià a la silaba tancada, es dir de fonema final consonantic, es convertix en /oy/, pronunciant-se com a semiconsonant. Per tant, correctament s'hauria d'escriure: may, esglay, rey, lley, grey, convoy... Si no es fa aixina es degut a l'acort transaccional que es va fer en Castello, que no es una determinacio definitiva, ya que en la mateixa declaracio s'afirma que «les autoritats filologiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos», deixant la porta oberta per a «anar rectificant i millorant un sistema (el de Castello)... que no pot ser tan madurat com caldria». Este es un punt que «cal rectificar» en eixes normes «poc madures».

La fonologia o fonetica valenciana diferencia els dos sons, i per tant deu de diferenciar-se la grafia, no solament en el cas que estic tractant, sino en molts més casos que invaliden la referida «norma» catalanisadora. Tambe baix est aspecte Alcoy deu d'escriure's ALCOY.

Una cosa mes: els qui escriuen Alcoi no deuen haver-se fet carrec de que hi ha una norma més general en l'estudi diacronic d'una llengua, i es que les normes ortografiques no tenen força per a canviar toponims, com ALCOY, en els que no ha hagut variacio o evolucio durant sigles, com no la té tampoc per a canviar apelatius familiars, com Coderch, Pitarch, substituint-los per Coderc, Pitarc, excusant-se en seguir unes normes ortografiques.

He volgut ficar la mar en un pou, resumint els motius que yo tinc per a escriure sempre ALCOY en llengua valenciana, i per a dir que tots devem d'escriure ALCOY.

(99) En «Ciudad», 29-IV-78; «La Verdad», 18-V-78.

(100) En «Cronica o commentari del gloriosissim, e invictissim Rey en Jacme per la gracia de Deus Rey de Arago, de Mallorques, e de Valencia, Compte de Barcelona, e de Urgell, e de Muntpesller: feyta e scrita per aquell en sa llengua natural, e treyta del Archiu del molt Magnifich Rational de la insigne ciutat de Valencia hon staua custodita. En Valencia. En casa de la Biuda de Joan Mey Flandro, 1557, fol. XCVI v.; tambe en l'edicio de la «Biblioteca Classica Catalana», Barcelona, 1905, t. II, p. 118.

(101) Cfr. MARTÍNEZ FERRANDO, J.E., Archivo de la Corona de Aragón. Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia contenido en los registros de la Cancillería Real. JAIME I EL CONQUISTADOR, Madrid, 1934; BOFARULL, P., Repartiment del Reine de Valencia, Barcelona, 1856. Es troba ALCOY en els dies 23, 26, 30 de juliol; 18 agost 1248; 1 agost 1249; 2 maig; 28 juny 1258; llista contribucio 1259 i 1262; Reg. 16, fol. 192, de 1270; 29 maig 1275; 5 març; 1 abril; 23 juliol 1276; 5 maig; 9 setembre 1289; 11 setembre 1291; 2 decembre 1297; 6 maig; 14 maig 1295...

(102) Cfr. SANCHIS LLORENS, Rogelio, Aportación de Alcoy al estudio de la esclavitud en el Reino de Valencia, Alcoy, 1972, pp. 77 i ss.; anys 1353, 1356, 1357, 1360,1448, 1515,1516 i 1521.

(103) BERENGUER BARCELÓ, Julio, Historia de Alcoy, Alcoy, 1977, p. 66.

Fragment extret del llibre "Pomell de Valencianitat" (pagines 125-128) de l’escritor alcoya Josep Boronat Gisbert. El llibre fon editat per ADIA, en Alacant, l’any 1987. ISBN: 84-398-9894-0.