|
JOAN GIL-ALBERT (1904-1994)
Naixque en Alcoy el 1 d’abril de 1904 en el carrer Polavieja nº 4 (hui Carrer Sant Llorenç). La casa era propietat de sos pares i en la planta baixa s’obria un taller de ferreteria com a negoci familiar. En 1912 es traslada en la seua familia a Valencia ciutat, a on son pare monta un almagasen de ferreteria. Ingresa com a intern en el colege d’Escolapis. Realisa l’examen d’ingres al bachillerat en l’Institut Lluis Vives de Valencia. En l’any del trasllat a Valencia son pare acabà la construccio d’una casa en El Salt, a uns kilometros d’Alcoy, parage fabulos, en el que havia segut un vell moli i a on Gil-Albert escriuria gran part de la seua obra que està plena de referencies -directes o indirectes- al Salt. Tot l’estusiasme de Gil-Albert per Azorín i Miro te les seues fonts en esta devocio compartida per la terra de les montanyes de les comarques alacantines. Acaba el bachillerat en 1920 i es matricula en les facultats de Dret i Filosofia i Lletres. Poc despres, en 1922, decidix abandonar els seus estudis i dedicar-se a escriure, lo que no agrada als seus pares.
En l'any 1927 publica dos obres en prosa, “La fascinación de lo irreal” i "Vibración del estío". La publicacio de “La fascinación de lo irreal” fon costejada per ell mateix i posseix influencies notables de Wilde i Miro. La critica va saludar-ho en entusiasme, sobretot Las Provincias de Valencia i El Noticiero Regional d’Alcoy. Probablement va ser l’unic llibre que li dona diners. A partir de 1929 escomença a interessar-se per la politica. Mes tart se sent molt d’esquerres, sobretot al coneixer a José Bueno, Juan Miguel Romá i Juan Renau. L’actitut politica de Gil-Albert va ser sempre lliure i independent, recordem que no va pertanyer mai a cap partit, negant-se a retirar el carnet que el Partit Comuniste li havia preparat. Posteriorment coneix a Max Aub que com era adinerat, rebia revistes internacionals i estava al dia de tots els “ismes” i vanguardies. En 1934 trava amistat en Federico Garcia Lorca i atres intelectuals que residixen en Valencia. En 1936 coneix en Madrit a Juan Ramón Jiménez, Cernuda, Manuel Altolaguirre, Neruda, María Zambrano Rosa Chacel, Miguel Hernandez i Vicente Aleixandre, etc. A molts d’ells els retrobaria en motiu del trasllat de la capital de la Republica a Valencia.
La casa de Gil-Albert es convertix en centre de reunio dels intelectuals republicans. Alli fundaren la revista “Hora de España” a on colabora Gil-Albert junt en la publicacio Nueva Cultura. Fon secretari de la Seccio de Lliteratura de l’Aliança d’Intelectuals Antifascistes. El seu primer llibre de versos aparegue publicat en 1936, per Manuel Altolaguirre, en el titul de “Misteriosa presencia”, seguit de “Candente horror”, en el mateix any i "Son nombres ignorados" (1938). En 1938 s’incorpora Gil-Albert al XI Cuerpo del Ejército. En febrer de 1939 passen la frontera en França el XI Cuerpo del Ejercito republicà, els ultims en fer-ho. Ya en França foren conduits al camp de concentracio de Saint Ciprien, del que Gil-Albert guardava un pesim recort. Als quinze dies al grup de “Hora de España” els reclama l’Aliança d’Intelectuals Antifascistes, transladant-los a Perpinya. Alli residixen uns messos, despres representants del Govern de la Republica negociaren el seu exili a Mexic.
En Mexic ciutat treballà Gil-Albert com a secretari de Taller, revista que dirigia Octavio Paz i feya la critica de cine en la revista Romance. Colabora tambe en les publicacions Letras de Méjico i El hijo Pródigo. En estes i atres publicacions mexicanes continua publicant poemes i obra diversa. A finals de 1942 viaja a Buenos Aires, a on residix una temporada colaborant en els diaris argentins Sur i en la pagina literaria de La Nación. Alli coneix entre atres escritors a Jose Luis Borges. Despres torna a Mexic de nou a on va residir dos anys mes fins a tornar a Valencia. En Mexic s’obri una oficina per a resoldre assunts relacionats en Espanya. Gil-Albert s’interessa per les gestions precises per a tornar, des de Valencia la seua familia ajuda a la seua tornada en els passos oportuns. La seua tornada te lloc a finals d’Agost de 1947 retrobant-se a la seua familia en sa casa d’El Salt, en Alcoy. Aixina transcorrixen alguns anys en els que Gil-Albert, marginat per la critica, alterna el seu temps entre la seua tasca lliteraria, inedita en sa major part, i les ocupacions com a cap de familia. La seua situacio economica es desfa i algunes propietats familiars son venudes, per eixemple la casa d’El Salt. Despres de tornar del seu exili publica "El existir medita su corriente" (1949) i "Concertar es amor" (1951), "Crónica general" (1974) i els llibres de memories "Heraclés" (1975) i "Breviarium Vitae" (1979). Ell mateix presenta la seua obra dividida en tres parts: la prosa, la poesia i la critica.
Com a contrast de la seua situacio economica, lliterariament, en estos ultims anys, la figura de Gil-Albert escomença a ser considerada com mereix, tant per la critica com pels grups d’escritors mes jovens. En Valencia Ciutat es constituix en amic i confident de molts d’ells, atraits per l’honestitat i calitat de la seua persona. Trobà, a partir de 1970, el major reconeiximent de la seua poesia de gran sensualitat, bellea i poder reflexiu, en llibres com les ilusions en els poemes de “El convaleciente” (1944), “Concertar es amor” (1951), “la Meta-Física” (1974), “Homenajes e in promptus” (1976) i “el Ocioso y las profesiones” (1979), etc. Aixina es reconeix a un poeta tarda, que deuria d’anar lligat als seus coetaneus de la generacio del 27, pero que permaneix en un original aïllament. Este fet s’accentuà despres de la Guerra Civil, vivint un exili interior creatiu que va produir llibres en regularitat fora de les corrents dominants. A finals dels 70 i a lo llarc dels 80 tot son reconeiximents i premis lliteraris per a Gil-Albert: - En 1978 la ciutat d’Alcoy, a on es rotula una avinguda en el seu nom, li otorga la Peladilla d’Or. - En 1982 rep el Premi de les Lletres Valencianes concedit per la ciutat de Valencia que ho declara Fill Adoptiu. - En Abril de 1983 Alcoy li concedix la Medalla d’Or de la ciutat i el nomena Fill Adoptiu. - L’Universitat d’Alacant el nomena Doctor Honoris Causa en 1985.
Escrits tots els seus llibres abans de 1972, en el que apareix l’antologia Fuentes de la Constancia, el treball de creacio de Gil-Albert es va llimitar a redactar els texts de les seues llectures i presentacions. Va faltar el 3 de Juliol de 1994, als 90 anys d'edat, en Valencia ciutat. Tota la seua produccio està arreplegada en “Obra poética completa” editada per l’Institucio Alfons el Magnanim de la Diputacio de Valencia.
LOS MITOS
Mes informacio en Internet: 1- Doctor honoris causa: Juan Gil Albert
Llibre recomanat: "Juan Gil-Albert. De su vida y obra” Autor: Cesar Simón Edita: Institut d’Estudis Alacantins Alacant, 1983
|
