Autor: Ferran Cabrera Cantó

Iglesia de Sant Jordi d'Alcoy, Mural, any 1921.
Representa l'aparicio de Sant Jordi en Alcoy en l'any 1248.
Es obra del pintor alcoya Ferran Cabrera Cantó.

Detall del mateix mural en el guerrer que porta
la Real Senyera Valenciana en l'escut.
Iglesia de Sant Jordi, Alcoy.

Cartell de les Falles d'Alcoy de 1935. Autor: V. Abad Rico. La Senyera Valenciana i el Rat Penat, simbols valencians per excelencia, apareixen ben visibles en este cartell de l'epoca de la Republica en Alcoy. L'esquerra alcoyana de la Republica, a diferencia de la de hui, si sabia quins eren els simbols valencians i s'identificaven plenament en ells, a l'igual que la resta de l'esquerra valenciana de la Republica.

Capita Cristia en la Senyera Coronada

 

 

 

“Alcoy sabia quins eren els seus colors”

 

per Josep Boronat

4. TAMBE EN ALCOY

4.1. Alcoy sabia quins eren els seus colors

Alcoy es una ciutat industrial i industriosa que esclata en festes totes les primaveres: les festes de Moros i Cristians en honor de Sant Jordi.

El fet que es rememora en tan caracteristic esclafit de musiques melodioses, de trons, de colors i d’imaginacio, es la victoria sobre el capdill musulma Al-Azraq, que trobà la mort en batalla a les portes d’Alcoy, segons la tradicio, el 23 d’abril de 1275.

Els alcoyans havien invocat la proteccio de Sant Jordi, Patro del Braç Militar o Nobiliari del Regne de Valencia. I la victoria fon atribuida a una proteccio providencial, la presencia fisica del sant. En agraïment, feren una promesa: alçar-li una iglesia en el lloc on aparegue, i guardar-li festa tots els anys.

L’iglesia es construi a finals del sigle XIII, funcionant ya com a ermita l’any 1317. A principis del sigle XVII, 1651, es renovà. En el sigle XIX, tornà a reedificar-se l’ermita de Sant Jordi, inaugurant-se el 22 d’abril de 1858. En 1876 es commemora el sext centenari de la proteccio de Sant Jordi en Alcoy; i en 1890, l’efemerides del martiri del sant, l’any 290. Entre 1901 i 1904, gracies a D. José Canalejas y Méndez, diputat a Corts pel distrit, s’obté l’establiment d'una Vicaría en l’iglesia del Patro. Prospéra l’idea de tirar l’iglesieta i de construir-ne una atra mes gran i mes decorosa.

El 20 de juny de 1913 s’autorisa la demolicio. El 29 de decembre, l’arquebisbe de Valencia, Mons. Guisasola, assistix a la colocacio de la primera pedra. En esta ocasio, es reparti un fulletet titulat «Crida als alcoyans de bona fe y de cor sanser», en el que es demanava la colaboracio de tots, i que, entre atres coses, diu: «Ya es hora que lo que deu ser iglesia i palau de nostres creencies... s’alse com mereix, esbelt, rich y hasta orgullos... iAlcoyans!, la iglesia que tratem de alsar, es la casa de Alcoy sanser... que tratem de convertir en temple, archiu y museu de nostra historia...».

L’artiste alcoya Fernando Cabrera Cantó fon l’inspirador del proyecte inicial, modificat despres i definitivament elaborat per l’arquitecte Timoteo Briet, en un clar estil neobizanti.

El Vescomte de la Morera, José Pastor Rodríguez, favori la construccio i l’embelliment interior. Per la seua ajuda, Lorenzo Ridaura esculpi el grup marbrenc d’angels de l'altar major, inaugurat el 13 d'abril de 1918.

El 2 d’abril de 1921, el pintor Fernando Cabrera Cantó posà el llenç que cobrix tot l’absit, la gran composicio mural en la que narra la batalla alcoyana de 1276. En paraules d’Adria Espí Valdés en «Itinerario por la vida y la pintura de Fernando Cabrera y Cantó», «el año 1921, Cabrera da rienda suelta a su inspiración y alcoyanía rematando los motivos del lienzo mural del ábside del templo reedificado, singular decoración en la que hombres, bestias y elementos están en su punto exacto: aquí, Al-Azraq asaetado, Mosén Torregrosa, San Jorge, y combatientes de ambos bandos, cantan la página más ancestral y suprema de la historia de nuestro pueblo».

Notem que tot està «en son punt exacte». Per a Cabrera, i per a tots els alcoyans del seu temps, està ben clar que els colors que representen al guerrer alcoya, com a valencià que era i es, son els pals o barres roges sobre fondo d’or, i el blau en cap, com ho pinta en l’escut del combatent cristia. I per aixo el pinta manifestament en primer terme.

El mural s’ha conservat. En 1936, l’iglesia de Sant Jordi es va salvar de la demolicio: l’escultor Peresejo solicità convertir-la en un museu popular. El llenç de Cabrera es va retirar del seu lloc. Pero, per fortuna es conservà enrollat en un raco, tornant a son lloc despres de la guerra.

Alcoy sabia quins eren els seus colors com a valencians.

 

Fragment extret del llibre "Pomell de Valencianitat" (pagines 227-228) de l’escritor alcoya Josep Boronat Gisbert. El llibre fon editat per ADIA, en Alacant, l’any 1987. ISBN: 84-398-9894-0.

 

 

                       

  

El cas de l’anti-historica bandera d’Alcoy

 

Anex E

Banderes valencianes i de camp en els segles XVI i XVII: el cas d’Alcoy

 per Antoni Atienza

 

Durant el segle XVI, el Regne de Valencia no va preparar grans expedicions militars, i es va lliurar, pels seus Furs, de contribuir en homens armats a les guerres dels Austries. Aço no vol dir que no hi haguera una activitat guerrera: les costes del Regne de Valencia eren atacades continuament pels pirates nortafricans, i per aixo es varen formar milicies ciutadanes, locals, mentres la Generalitat mantenia unes galeres per a la custodia del litoral, que haurien d’enlairar el seu escut en les banderes (308). La Generalitat s’havia constituit en un principi per a recaptar i invertir els imposts decretats per les Corts del Regne, durant els periodos que aquelles no funcionaven. Com les Corts Valencianes es componien de tres braços —la noblea o militar, l’lglesia i les Ciutats reals— l’escut devia representar als tres elements, pels seus respectius patrons. En un principi, segons Orts i Bosch, la Generalitat dissenyà un escut dominat en el centre per Sant Jordi, pel braç militar i per ser Patro del Regne; a la seua dreta la Mare de Deu, pel braç eclesiastic; i a la seua esquerra —nostra dreta l’Angel Custodi de la ciutat i Regne de Valencia, pel braç real o de les ciutats. Pero en 1496, es va canviar, donant preeminencia a la Mare de Deu, que canvià el seu lloc pel de Sant Jordi (309).

Esta bandera de la Generalitat Valenciana es descrita aixina segons un testimoni aportat per García Moya:

“en la torre mas alta de la sobredicha cassa principal de la Diputación, tres chapiteles o semborios de hierro muy bien labrados y pintados de asul (...) d’ellos estavan asentadas unas banderas blancas arboleando por el ayre (...) estando en ellas pintados muy bien los escudos y armas reales de la Generalidad de la ciudad y Reyno de Valencia” (310).

Es de notar que l’Angel Custodi del Regne sempre ha segut representat en l’escut de la ciutat i Regne de Valencia, el cairo coronat en elm, corona i rat penat o drac alat; a soles existix una image seu, obra de Joan de Joanes, en la qual l’escut està a soles representat per la corona que soste l’angel (311).

Com podem vore, en el Regne de Valencia hi havia una gran varietat d’ensenyes, puix ademes cada milicia en tindria la seua, normalment de color, en l’escut de la vila o del seu senyor en el centre: es el cas de la bandera de Denia, de color granat en el blaso dels marquesos, els Gómez de Sandoval, pintat en el centre, o la de tafeta morat de Gandia. Ya hem nomenat que tambe serien abundants les banderes en el cairo de les barres coronat. Serien banderes de camp, aptes per a ser dutes rapidament a la batalla, i no estandarts rics i pesats, com la Senyera de Valencia o l’Oriol d’Oriola. El seu caracter senzill i llauger jugaria en contra d’eixes “banderes de camp”, que es desfarien o perdrien els colors en el temps, per lo qual caldria repondre-les de manera continuada, incorporant o llevant simbols...

El caracter d’eixes tropes locals era l’intervencio rapida i concreta quan no hi havia temps a convocatories conjuntes de tot el Regne, com en les campanyes. Per a bandejar a una colla de pirates magrebins no es podia traure la Senyera en el cerimonial, i tampoc interessaria per lo costos del proces. Per tant, les banderes mes brandides serien les de camp o de campanya. ¿S’utilisaria la Real Senyera com a model per a eixes banderes? Mes avant contestare a eixa pregunta.

Entre estes banderes tindriem diversos models: ya hem parlat de les de colors llissos en escuts pintats. Un atre grup serien les derivades de la bandera de la Generalitat, blanca en els escuts dels tres braços -cavallers, Iglesia i viles reals; Sant Jordi, la Mare de Deu i l’Angel Custodi-. Del caracter i aspecte d’esta bandera es va ocupar fil per randa García Moya, i ad ell remet als interessats. Esta bandera estaria present en els barcos fletats per la Generalitat per a la defensa de les costes, i en les tropes sufragades per ella. I un tercer grup derivaria de la Real Senyera, barres roges i grogues en una franja paralela a l’asta de color blau o cendros, en la qual es pintaria be una corona, be una rata penada, tal i com ho descrigue el croniste aragones Zurita, i arreplega García Moya (312), o be els dos simbols, com s’han mantingut en les banderoles de les provessons. Testimoms arqueologics tenim en les banderes conservades en Alzira, en els dissenys de l’escut de Xativa i en la bandera de Capdet (313).

Les banderes barrejaven motius heraldics, sagrats i mitics. Un cas interessant seria el de la bandera d’Alcoy, que mereix un poc mes d’espai per la polemica de que anà envoltada. Segons Josep Tormo (314), en 1564 es feu una bandera de colors “groch y carmesí”, i “al centre anirien “pintades” o “engruntades” les nostres armes, és a dir, “les armes reals y les de la vila” (tal com figuren a la coberta de la Célebre Centuría) “ab la figura de Sant Jordi a cavall”. Tot “a dos cares” incloent-hi “corones y castells” com consta explicitament als documents que tenim dels segles XVI y XVII”. La reconstruccio de Tormo es fa barrejant diferents documents: quan llig “groc i vermell” —vermell es una paraula ben alcoyana— del document d’una bandera de camp de 1564, automaticament interpreta bandera quatribarrada, sense pensar-ho massa. Despres, en un atre document, tret a la llum pel croniste Rogeli Sanchis Llorens, datat el 25 de maig de 1582, es parla de “cinc alnes, tres pams, de tafeta blau doblet per a l'escut de la bandera, compres lo general” (315). Aço feu pensar a Sanchis que la bandera d’Alcoy portava franja blava. Pero el tal document, llegit per Cerdà, Comonfort i Bañó, que pretenien contestar a Sanchis Llorens, diu:

"Forro bandera: Item possa en data denou lliures, 3 sous y nou diners les quals de manement dels magnifics jurats a 25 de maig y paga, és a saber, sis sous, 5 diners a Gaspar Sanç, per 5 alnes, 3 pams tafata blau doblet de la bandera compres lo genere sol, y preus 18 sous, 9 diners al pintor per fer píntar lo scut ab les armes reals de la villa y ab la figura de Sant Jordi a dos o tres per tot son dites” (316).

En conseqüencia, pensaren, el “forro” seria la banda de darrere de la bandera, la qual, teorisà Josep L’Escrivà, seria lo que hui entenem per un estandart.

Està clar que es parla de dos banderes diferents: en 1564. es feu una “bandera de camp” roja i groga; i en 1582 es feu una bandera blava puix es diu clarament —forro vol dir aci tela: a soles es nomena en l'encapçalament del document— “es paga tant a un senyor per tafata blau doblet de la bandera, a soles pel genere; i tant es paga a un pintor per pintar l'escut de les armes reals de la vila —es dir, el cairo coronat i el castell— i la figura de Sant Jordi”. Nos trobem, per tant, en una ensenya, que no era de camp, en la qual es deu de pintar tant el blaso d’Alcoy, com al seu patro. Un esquema molt similar te actualment la bandera de Banyeres: en un fondo roig, n’hi ha tres medallons: el del centre, doble de gran que els laterals, conté a Sant Jordi lluitant en el drac; flanquejant-lo dos ovals en l’escut de Banyeres.

Puix be, Tormo dissenyà una bandera fantastica, que ell bateja directament com a “bandera d’Alcoy”, a on a les quatre barres d’aquella bandera de camp “groga i roja”— que insistixc, no se d’a on se trauria ell l’idea de que devien ser les quatre barres (317) — s’ajuntaven al “tafata blau” per a pintar “armes reals de la villa i Sant Jordi”. El resultat final de la barreja fon una quatribarrada, a on campaven dos escudets, un en Sant Jordi, i l’atre en el blaso de la Vila, abdos en camp blau, i surmontats per una corona que abarca als dos. Corona que, com ell considera “un timbre” del cairo de les armes reals —sabem que no era aixina en el cas valencià, sino que la corona formava part de l’escut—, suprimix del dit cairo. Total, un resultat molt estetic, pero gens cientific (318). El cas es que l’idea de que la corona del cairo a soles era un timbre ha triumfat, i en l’escut actual d’Alcoy figura el cairo a soles, sense la corona, ara posada com a timbre de tota la composicio. S’ha desnaturalisat aixina l’orige del blaso d’Alcoy: la fusio de l’antic simbol del Regne i de les viles reals —el castell— junt en el modern —el cairo coronat—.

 

 

Banderes que penjen actualment del Balco de l'Ajuntament d'Alcoy

 

NOTES:

308 Un magnific resum d’esta activitat, en presencia de la Senyera, es pot trobar en G. MOYA: «Tratado...», passim. Afegire, per eixemple, que ORTS: «Història...», pg. 79-80 arreplega els acorts tinguts en les Corts de 1604, a on es recorda que els components de les tropes valencianes no poden ser allistats contra la seua voluntat, i que es va decidir que la Generalitat armara quatre galeres per a la guarda de les costes: “Item que sia del Real servici de vostra Magestat, que lo estandart ques portarà en la capitana de dites galeres haja de portar les armes de la Generalitat del present Regne de Valencia”, pres de CÍSCAR PALLARÉS, EUGENI (ed.): «Furs, Capitols, provisions, e actes de Cort, fets y atorgats per la S.C.R. M. Del Rey don Phelip nostre senyor, ara gloriosament regnant. Any 1604», Cap. CLXXVI, fol. 37 v., Valencia, 1973. Obviament, la bandera de la Generalitat portava les armes de la Generalitat: L’Angel Custodi o l’escut del Regne: el cairo coronat en lo Rat Penat; Sant Jordi; i la Mare de Deu. L’opinio de Orts i Bosch es la mateixa (op. cit, pg. 80). Pero García Moya aporta mes informacio, en considerar el testimoni de Felipe de Gauna, que afirma que en les armes de la Generalitat estava el rat penat: “y ensima della estavan gravados las armas y escudo de la Generalidad de la ciudad de Valencia con su yelmo plateado ensima del escudo, del qual proscede la devissa del Murcielago” (GAUNA: «Casamiento...»; citat per G. MOYA: «Tratado...», pg.181; vore tambe el seu disseny de la bandera, en pg. 176). Tambe descriu, seguint a Gauna, que les armes de la Generalitat estaven gravades en els canons del baluart de Valencia, “veynte piessas de bronse muy grandes de monición para batir, y en ellas gravados los escudos y armas de la Diputación y Generalidad del Reyno de Valencia”  (pg. 287 i 289).

309 ORTS: «Història...», pg. 151, citant a MARTÍNEZ ALOY, J: «La Casa de la Diputación», Valencia, 1909-1910, pgs. 71-72: “...los senyors deputats provehiren que sien mudats los sagells de la Diputacio, ço es, les armes de la Verge Maria en mig, e Sant Jordi per lo bras militar a la part dreta, e a la part esquerra lo senyal real per les ciutats e viles de tot lo present regne. E axi mateix provehiren en la dita forma fossen mudats les armes dites sobre lo portal major de la Casa de la Diputacio, e sobre los Portals de les cases hon se cull los drets del General del tall de la mercaderia en la present ciutat, e la casa ahon habiten los guardes del General en lo grau de la mar de la present ciutat, e aço han fet perque’ls par estar molt millor que no era antigament”. A destacar que la senyal real de l’escut de la Generalitat sempre s’ha representat en un cairo coronat, i moltes vegades, en lo Rat penat.

310 VALONGA, F: «Stemmanta y blasones de los Mayores Monarcas del Mundo, año 1513», Biblioteca Nacional de Madrit, Ms. 11696, f. 39 r.; citat per G. MOYA: «Tratado...», pg. 287.          

311 ORTI, M. A: «Segundo Centenario de los años de la canonización del valenciano Apostol San Vicente Ferrer...», Valencia, 1656, pg. 195-196, citat per ORTS: «Història…», pg. 171, descriu les armes de la Generalitat brodades en uns rebosters de balco, i diu “...i en la mano izquierda las armas de la Ciudad, que como Cabeça del Reino Representa en Estamento Real”. Les armes del Cap i Casal son tambe les armes del Regne de Valencia. Sobre aço vore tambe G. MOYA: «Tratado », passim, en especial pgs. 322 i ss.                                             

312 G. MOYA: «Tratado...», pg. 236.

313 «Catalec...», pg. 29.

314 TORMO, JOSEP: “L’estendart de la vila d’Alcoy o la bandera gran de Sant Jordi” en «Libro de Fiestas de San Jorge, Moros y Cristianos», Alcoy, 1982, pg 98.

315 Citat per FUSTER: «El blau...», pg. 14.

316 Citat per L’ESCRIVÀ: «Las banderas...», pg. 21-22. El comentari de l’autor es totalment erroneu: interpreta “tafata doblet” per “tafeta doble”, quan doblet era un tipo de teixit; aço el du a imaginar una bandera de proporcions monstruoses, i per tant, a entendre malament el document. El doblet era un tipo de tafeta de seda molt fina.

317 Qui pense que es llogic que comprar tela roja i groga es per a fer una bandera de quatre barres sense mes, es que sap molt poc de banderes del segle XVI. Al ser una bandera de camp, es dir, de campanya de guerra, devia de ser vistosa, i facilment identificable. ¿I si era una creu roja, que forma part de l’escut d’Alcoy, en camp groc, o a I’inversa? ¿O una bandera de quadros, escaquejada? ¿O una bandera roja ab cairo groc, com l’actual de Xativa? Assentar tan clarament una hipotesis com una certea, no es una practica gens cientifica.

318 L’escut d’Alcoy de Tormo queda aixina: escut partit: en camp de plata, un castell d’or (sic) surmontat per una creu roja, damunt d’un barranc; el cap de l’escut, un cairo en les barres aragoneses sostingut per dos ales de plata. El seu model teoric es la portada del llibre «Célebre Centuria que consagró la villa de Alcoy...», de 1668, a on l’escut —i tot el gravat— el presidix un impressionant cairo coronat, escut de la Ciutat i Regne de Valencia. En quant a la seua opinio heraldica sobre les corones... es molt, molt discutible.

 

Extret del llibre "La Real Senyera, Bandera Nacional dels Valencians" d'Antoni Atienza (pagines 211-215). Edita: L’Oronella i Real Academia de Cultura Valenciana Any 2001. ISBN: 84-89737-26-6.

 

 

 

 

El «forro» de la bandera de Alcoy y la Señera del Puig

per Ricart García Moya

Los opúsculos escritos por defensores de las cuatro barras hacen hincapié en la descalificación de documentos que sugieren un «forro» azul en la Real Señera. Ellos interpretaban que el citado color no sería visible al quedar oculto por otros tejidos; sin embargo, el vocablo «forro» no era exactamente igual su significado y finalidad en las banderas que en la confección de vestidos. En las enseñas, aparte de darles consistencia, también ofrecía un fondo cromático para lo que interesara pintar o bordar en él. Veamos el ejemplo de la bandera de Alcoy en el siglo XVI:

«Forro bandera: Por mandamiento de los Jurados de la Villa de Alcoy (…) se paga a Gaspar Sanz, por tres metros de tafetán azul para el forro de la bandera y 18 sous, 9 diners al pintor por pintar el escudo con las armas reales de la Villa con la figura de San Jorge» (84) .

El hecho de que únicamente se adquiera tejido azul para toda la bandera, más la mención del trabajo que deberá hacer un pintor (es decir, no un artesano que bordara y cosiera) deja claro que las barras en rombo coronadas y Rat Penat -armas reales valencianas que figuran en el escudo de Alcoy- serían pintadas sobre el tafetán azul.

Sería absurdo el empleo de este tejido de seda fino para su posterior ocultamiento. En este caso concreto se utilizó la variedad «doblet», que no significaba que estuviera doblado el tejido, sino que hacía referencia a la particular estructura de su trama y urdimbre; esta modalidad era la más usada en banderas y estandartes, como aún recogen algunos tratados vexilológicos.

Entre las notas que Sanchis Sivera incorporó al «Dietari del Capellá» encontramos alguna referente a la elaboración de enseñas por pintores:

«... Berenguer Mateu e an Jaume FilIol, pintors, per dos penons que foren donats a Paterna e al Puig» (85)

Las banderas fueron abonadas a los artistas y una de ellas fue entregada al Puig en mayo de 1445. Relacionados con este hecho estaban los datos aportados en las sesiones celebradas, en junio de 1915, sobre la Ermita y el Monasterio del Puig:

«... que los Jurados valencianos llegasen o no a terminar la Ermita, es lo cierto que todos los años tenían representación en la procesión conmemorativa de la batalla, que la Comunidad y el vecindario de el Puig celebraban desde el Monasterio a dicha Capilla de San Jorge. En dicha procesión figuraba indefectiblemente un facsímile de la Señera valenciana. ¡Trofeo que aún se conserva en el Santuario podiense!» (86)

Esta noticia confirmaba la donación de la Bandera Real valenciana al Puig, aunque ésta fuera una copia más modesta que la auténtica y en lugar de bordarse la corona se hiciera al óleo por los pintores Berenguer Mateu y Jaume Fillol. Era normal que en el lugar donde se veneraba la antigua Patrona del Reino, la Virgen de El Puig, estubiera también la Señera de todos los valencianos. La propia ciudad de Valencia costeaba parte de los gastos de las solemnidades en que se trasladaba la copia de la Señera Real:

“Abonaba diez libras valencianas al Síndico de El Puig por llevar la «Señera» en la procesión” (87).

 

NOTES

(84) Llibre de Clavaris, anys 1580 a 1590: Archiu de A.M. de Alcoy (documento descubierto por Sanchís Llorens)

(85) Dietari del Capellá; nota de Sanchis Sivera, p. 185.

(86) Barberá, Faustino: Crónica de la sesión solemne celebrada en la Universidad de Valencia sobre el Monasterio de el Puig. Valencia, 1915, p. 108.

(87) ibídem.

Extret del llibre "Tratado de la Real Señera" de Ricart Garcia Moya, pagines 218-220. Edita: Ajuntament de Valencia, 1993. ISBN: 84-88639-08-2.

 

Ricart García Moya es catedratic i historiador. Articuliste habitual en diversos periodics valencians (Información, La Verdad, Las Provincias, Diario de Valencia, etc) i en atres diaris (Heraldo de Aragón, etc). Les seues investigacions estan centrades en les relacions del poble valencià en els pobles veïns, especialment en Castella i Catalunya, abans de la derogacio dels Furs en 1707. Actualment eixercix la docencia en Alacant.

 

 

BIBLIOGRAFIA UTILISADA EN ESTA SECCIO:

“Pomell de Valencianitat”

Autor: Josep Boronat Gisbert

Edita: ADIA, Alacant.

Any: 1987

ISBN: 84-398-9894-0

 

“La Real Senyera, Bandera Nacional dels Valencians”

Autor: Antoni Atienza

Edita: L’Oronella i Real Academia de Cultura Valenciana

Any: 2001

ISBN: 84-89737-26-6

 

“Un siglo de carteles alcoyanos 1901-2000”

Autor: Rafael Abad Segura

Edita: Artesania Abad Segura

Any: 2002

Deposit Llegal: A-633-2002

 

“Tratado de la Real Señera”

Autor: Ricart Garcia Moya

Edita: Ajuntament de Valencia

Any: 1993

ISBN: 84-88639-08-2

 

“Catalec Exposicio Real Senyera”

Edita: EVP, L’Esguerda, Vernissa

Any: 1998

Deposit Llegal: V-3732-1998

 

* Els texts i els archius que el Colectiu Aitana oferix en la seua web, han segut cedits amablement pels seus autors i/o editorials. Queda prohibida l’utilisacio o reproduccio d’este material sense l’autorisacio expresa dels seus autors i/o editorials.