Aci oferim un repas a l’historia d’Alcoy; la vital importancia que tingue la nostra ciutat en la formacio del Regne de Valencia, la figura de Sant Jordi, el nostre patro, l’orige de les nostres Festes de Moros i Cristians, el recort d’un dels personages historics d’Alcoy; Al-Azraq i la desmitificacio d’algunes falses creençes sobre la nostra historia, interessadament propagades per alguns; com que la nostra cultura autoctona o la nostra llengua valenciana varen ser importades d’atres terres.

De tot aço nos parla l’escritor alcoya Josep Boronat Gisbert, sempre en busqueda de la veritat, en este capitul dedicat a l’historia de la nostra ciutat.

4.2. Sant Jordi i Alcoy, en la formacio del Regne

Una gesta que remonta al sigle XIII, concretament a 1275, ha donat peu a la manifestacio mes caracteristica de la personalitat alcoyana: les festes de Sant Jordi.

Per a una millor aproximacio i comprensio d'aquells fets, sera convenient recular a epoques mes remotes.

En els sigles III i IV de l'Era cristiana es va completar la romanisacio de la poblacio iberica per influix del cristianisme. En la Betica i en el Sur de la Cartaginense, a la que Alcoy perteneixia, el cristianisme tenia mes força i densitat que en les demes provincies romanes. Eren, precisament, les regions mes cultes, mes romanisades.

En el sigle V, any 409, començaren les grans invasions germaniques. En les nostres terres, la poblacio indigena, ya romanisada, llatinisada i cristianisada, permaneix, persistix. I els pocs visigots que vingueren es mantenien com una casta militar, noble, sense mesclar-se ni aportar elements de cultura. Permaneix el llati, llengua dels hispano-romans o ibero-romans, llengua de la cultura cristiana.

Mes tart, a partir del 711, comença la conquista musulmana, i en esta epoca Alcoy apareix ya com a poble, un poble que té nom: Al-Coll.

Tambe ara, en la conquista musulmana, els araps, berebers i siriacs que van vindre, eren una minoria molt chicoteta (uns 50.000 per a tota la peninsula...) i, per tant, seguix predominant l'element indigena, la poblacio ibero-romana, de parlar llati. No era una raça nova, arap o berberisca, la que va poblar estes terres. Vivien els mateixos pobladors. Van canviar els dominadors, els senyors. Solament van fugir els de la noblea visigotica i els seus mes acostats o parents.

Esta poblacio ibero-romana es va convertir massivament a l'Islam, excepte alguns, els nomenats mossaraps, perque qui es convertia quedava exent de qualsevol tribut que no fora el llegal dels musulmans i, si no era lliure, recobrava la llibertat.

Els territoris als que perteneixia Alcoy es van musulmanisar, pero no es van arabisar. En les relacions oficials s'exigia l'us de la llengua arabiga. Pero a pesar de l'interes dels araps dominadors per la purea i elegancia del llenguage, tant cristians com judeus i musulmans, de totes les classes socials, parlaven una llengua romanç, l'aljamia, evolucio diferenciada del llati vulgar parlat en temps anteriors, i que en terres alcoyanes, com en atres terres valencianes, va desembocar, va acabar sent la llengua valenciana.

L'Islam va produir u dels moments cimers de la cultura espanyola de tots els temps, contrastant el seu esplendor en l'incultura dels atres territoris de la peninsula i d'Europa, terres cristianes a on havia molts mes analfabets que en l'Espanya Musulmana, proporcionalment als habitants.

Pero cap al sigle XI, arruinat el Califat de Cordova, els cristians dels nucleus de resistencia de la cordillera septentrional d'Espanya van imposant-se politica i militarment als musulmans. Eren temps en que la vida cultural i lliteraria dels grups nordics de resistencia era molt pobra: tan sols escrits de caracter cronistic, sense pretensions lliteraries de cap de classe. Escrivien oficialment en llati i parlaven en llengües romanç, llengües en formacio derivades del llati, lo mateix que els musulmans, pero usaven per a escriure pergami i lletres visigotiques. La seua cultura curtejava, escassejava. I la seua religiositat adolia -tenia tots els defectes- del modo de vida feudal, ampliats per l'incultura i les costums de ferro i espasa.

D'este temps importa molt destacar lo següent: hem de deixar com a definitivament desestimat l'esquema mental de que l'autenticitat del païs, lo millor de la peninsula, es va refugiar en les montanyes del Nort, i que lo demes del territori es va quedar sumergit, afonat, baix una onada d'orientalisme. Mes aïna s'advertix que, per contra, el pols religios, intelectual, economic i artistic d'Espanya no pot medir-se auscultant als grups nortenys de resistencia, sino que -contrariariament a lo que algu diu- es de mes lucidea i vivor en les comunitats mossaraps de les ciutats d'obediencia islamica. En elles, els nucleus cristians s'enfortiren en tots els fets diferencials que, en lo cultural i ideologic, els separaven dels incults i cerrils pastors i guerrers nordics que mantenien l'intransigencia, la resistencia.

Sabem que l'any 1245, poc mes o menys, Alcoy es va rendir a Jaime I Rei d'Arago. Van canviar els senyors. Van eixir, expoliats, els senyors musulmans, i en son lloc es van posar, de senyors, uns quants cristians guerrers, conquistadors. El poble que residia en Alcoy, musulmans, i els cristians que poguera haver, seguiren vivint i treballant en Alcoy.

Pel sigle XIII, en la Corona d'Arago, igual que en tota Europa, l'espirit religios s'havia atenuat. Ho testimonia el fet de que, a la convocatoria de Creuada de 1237, solament van respondre a Jaime I, a part de dos hosts d'Ordens Militars, quatre nobles aragonesos i un cavaller catala, cinc municipis aragonesos i ningun catala. Els qui anaven a la Conquista no anaven arecuperar terres per a Crist: anaven a conquistar terres per ad ells.

Pero, ya que no van dur ni cultura ni llengua, ya que l'ignorancia no podia culturisar a la cultura, ya que la llengua valenciana i la cultura valenciana no van ser importades del nort, si que podem citar una cosa que pareix que van portar a Alcoy els cristians del Regne d'Arago, una cosa que ha arraïlat i ha pres naturalea en la poblacio alcoyana: la devocio a un sant, un sant martir, Sant Jordi de Capadocia.

Un sant discutit i rebaixat per qui, tambe en l'Iglesia, viuen dominats per un espirit critic que ignora i desconeix la pervivencia dels fets a traves de la popularitat, de l'entusiasme trasmes de generacio en generacio. Sant discutit, pero sant que el trobem en els tapissos bizantins i coptes, en els marfils carolingeus, en les pedres romaniques, en els escuts dels cavallers migevals, en els retaules del Renaiximent, i tambe, modernament, per eixemple, en numismatica.

El seu cult es antiquissim i la seua celebritat grandissima, tant en Orient com en Occident. Sant Jordi era l'espill del cavaller, el defensor de la justicia, el cavaller andante de la fe, el mes perfecte eixemplar del valor, el qui assegurava la victoria... En l'Edat Mija aplegà a ser el sant popular per excelencia.

Jordi naixque en Capadocia. Els capadocians tenien mala reputacio. Un proverbi grec aludia als tres pobles despreciables, el nom dels quals començava per la lletra K: kapadocians, kilicis i kretenses. Dien que eren poc civilisats, mes pastors que agricultors, pero robusts i valents. Capadocia es representava com una matrona coronada ostentant en la ma un guio de cavalleria, en recort de les tropes de cavalleria que els romans tragueren d'alli, integrant-los en els seus eixercits.

Jordi de Capadocia era militar, de cavalleria, del eixercit de Dioclecia, l'emperador romà. I quan est emperador va proclamar l'edicte de persecucio contra els cristians, la seua actitut, no amagant la seua fe, no dissimulant el ser cristia, mereixque ser martirisat, morint torturat l'any 303 en Lydda, la Diospolim dels grecorromans.

Les mes antigues actes del sant i del seu martiri li atribuixen els milacres mes extraordinaris. La legenda aurea, posterior, del sigle XII, aporta noves narracions, com la llegenda del famos combat del sant cavaller i el drac. Pero el fet clar es que, quan els cristians eren cremats en les fogueres, i quan regaven en la seua sanc els anfiteatres, per defendre als qui patien aquelles crueltats, mereixque ser empresonat, assotat, flagelat, torturat i degollat. El fet clar es la difusio i popularitat en tot el mon cristia del sant cavaller, el nom del qual significa la victoria sobre l'enemic, la derrota del fort, la lliberacio del debil, la pau, la tranquilitat...

Per aixo els pobles es posaven baix la seua proteccio. El sant cavaller era invocat pels eixercits cristians, i al seu nom es dedicaven Ordens Militars.

El rei Pere II d'Arago, pare de Jaume I d'Arago i de Valencia, reconegut als grans favors que havia obtes de Sant Jordi en les batalles i conquistes aragoneses, va instituir l'Orde Militar de Sant Jordi d'Alfama, donant-li a l'Orde el castell d'Alfama, en una de les cales del Coll de Balaguer, prop de Tortosa, que en eixe temps era terra aragonesa, exclusivament aragonesa; ni de llunt considerada catalana com ara des de la divisio en provincies.

L'insignia d'esta Orde Militar aragonesa era la creu de gules, el color roig heraldic, que en Alcoy posem en els balcons els dies de festa; creu que ara usen com a distintiu els cavallers de Montesa. Aço ultim s'ha degut a que l'Orde Militar de Montesa, instituida en 1317 en la diocesis de Valencia per Jaume II, rei de Valencia i d'Arago, anexionà posteriorment a l'Orde de Sant Jordi d'Alfama, adoptant des de llavors la seua insignia.

El Regne d'Arago que dominava i era l'unic Estat en totes les terres del nordest peninsular, i el Regne de Valencia des de la seua rendicio i canvi des de nacio musulmana a cristiana, tenen a Sant Jordi per Patro. I tambe molts atres, com Venecia, Portugal, Anglaterra, Abisinia... Els pobles es posaven baix la proteccio de la seua espasa, i en ella descansaven segurs. Les victories dels eixercits cristians eren atribuides a l'ajuda del sant cavaller.

En est ambient i mentalitat es produix un fet historic que tingue una enorme trascendencia per a la vila d'Alcoy i per a tot el Regne de Valencia. La Cronica del Rei En Jaume I (fol. CXXXIII v.), unica font contemporanea d'este fet d'armes, el descriu aixina:

«E nos estan en Xativa, haguem ardit daquels cavallers genets que eren entrats en la terra, e nos pensam de trametre tro a XL homens a caval a establir la vila d'Alcoy, e de metre establiment el castell de Cocentayna, per hon aquels janets devien passar. E quan foren venguts en tro a CCL cavallers daquels janets en Alcoy per combatre, prengueren aqui al combatre gran mal, e, encara que y perderen lur cap, per nom Aladrach, lo qual ja altra vegada se era alçat ab alguns castells del dit regne, los quals li convench desemparar, el avech a exir de tota la terra per tots temps. E puys, aquels XL homens a caval desus dits, sens tot acort que la I no havia del altre, pensaren dencalçar los damunt dits janets, e vengueren en la celada que havien gitada aquels janets, e foren la major part daquels cristians morts o preses.»

El rei Jaume I no va trobar, en tota la seua llarga vida, un contrincant de la seua talla mes que en el princip musulma Muhammad Abu Abdallah ben Hudzail Al Azraq, que durant mes de trenta anys va batallar per l'independencia de les seues terres, sent mort en Alcoy.

Al Azraq havia intentat apoderar-se d'Alcoy, pero fon vençut, morint en el combat. En un segon moment, els quaranta cavallers del Rei perseguiren als moros fugitius, pero fent-ho sense orde ni concert, caigueren en la celada que els havien posat. A pesar d'aço, la rebelio musulmana quedà desfeta per la mort del cap de major prestigi i capacitat per a acapdillar-la, el princip Al Azraq.

Es natural que, donant lloc este fet a una era de pau i de creiximent de la vila d'Alcoy, els alcoyans consideraren la batalla com una gloria local, i que son recort fora transmes de generacio en generacio com a un fet rellevant del valor dels seus antepassats i de la proteccio providencial del sant a qui s'encomanaren, Sant Jordi, precisament en el dia en que l'Iglesia celebra sa festa.

Els escritors dels sigles XIII i XIV no afegiren mes detalls. Sols a mitat del sigle XVI apareixen relacions mes pormenorisades dels fets citats transmesos per tradicio. El primer es Pere Antoni Beuter. Un sigle despres, en 1672, el doctor Vicent Carbonell conta l'aparicio de Sant Jordi.

Mes tart, Cristofol Mataix, notari i escriva d'Alcoy, en el «Yndice de los acuerdos de la Villa de Alcoy... (Cabildos de 1708 a 1754)» ha deixat una ampla i barroca narracio que afirma haver escrit tenint per base l'acta autentica redactada pel notari Bernat Carreres el dia de la batalla, 23 d'abril de l'any 1275, dia en que tambe es va proclamar a Sant Jordi Patro de la Vila d'Alcoy. Esta relacio té un cert valor documental, pero haguera segut mes util per a l'Historia si s'haguera llimitat a la copia lliteral del document, perque la relacio de Mataix està excessivament carregada d'errors historics i d'exageracions que no resistixen un examen critic.

De totes maneres, lo important es que tres mesos ans de la mort del rei En Jaume I en Valencia, Alcoy, ajudat pels guerrers del rei, contracolpejà l'atac d'Al Azraq, causà la mort del capdill musulma, i atribuí este fet d'armes i les seues conseqüencies a la proteccio de Sant Jordi.

Este es, en Alcoy, el fonament de les Festes de Sant Jordi, Festes de Moros i Cristians. Festes d'un Alcoy valencià, en rememoracio d'u dels fets que contribuiren decisivament en la formacio del Regne de Valencia (41).

(41) En "Murta", abril de 1979, nº 12, p. 6.

Fragment extret del llibre "Pomell de Valencianitat" (pagines 228-234) de l’escritor alcoya Josep Boronat Gisbert. El llibre fon editat per ADIA, en Alacant, l’any 1987. ISBN: 84-398-9894-0.