|
En est apartat tractarem de la nostra Llengua Valenciana, pero no des d’una visio global i general de la mateixa, a tal efecte ya està a la vostra disposicio una extensa relacio de webs en el nostre Directori de Llengua i Cultura Valenciana, si no de les peculiaritats i la singularitat de la Llengua Valenciana en les nostres comarques.
En esta seccio oferim la part dedicada a les nostres comarques del llibre “Introduccio a la dialectologia valenciana. Els dialectes valencians” del filolec Manuel Gimeno. Tal i com apunta el llibre… el valencià que parlem es correspon en el valencià Meridional, propi de les comarques valencianes centrals i del sur i dins d’este estariem en la denominada pels filolecs; Zona al nort de la llinea Biar-Castalla-Busot. Pero deixem estes apreciacions breus per a deixar pas a la documentacio a on totes estes qüestions queden ben aclarides.
Tambe en esta seccio, pero mes en avant, trobareu 2 capituls mes referits a la llengua valenciana en les nostres terres: “Valencianismes Lexics en Gabriel Miro”, el celebre escritor d’orige alcoya i “Gracies a la Cazuela”, dos qüestions sobre el valencià en les nostres comarques que nos oferix la ploma alcoyana de Josep Boronat.
EL VALENCIÀ EN LES NOSTRES COMARQUES
per Manuel Gimeno
INTRODUCCIO
La divisio dialectal de la llengua valenciana en tres grans arees, mes que dialectes, que serien la septentrional, la central (area de l’apichat) i la meridional, es la que he considerat basica, com a punt de partida, per a explicar les caracteristiques i singularitat deIs dialectes valencians. Dic aço perque en l’area septentrional, per eixemple, podem trobar varietats llingüistiques que presenten determinades caracteristiques diferencials entre elles i que, si filem prim, podriem inclus considerar que pertanyen a dialectes diferents. Ara be, aço nos duria a entrar massa en detalls, treball que sería adequat i necessari en una obra monografica que estudiara un dialecte o subdialecte valencià, pero en est estudi pretenc nomes donar una visio, lo mes ajustada a la realitat, de les caracteristiques mes interessants que es donen en les grans arees dialectals que conformen el domini lingüistic de la llengua valenciana. No obstant, he procurat deixar constancia d’aquelles caracteristiques particulars mes rellevants o singulars d’una area determinada.
Pero com la materia objecte d’est estudi es el valencià, no entrare en l’analisis, interessant per una atra banda, d’estos parlars.
Tornant al valencià, es convenient subrallar que es tracta d’una llengua mes homogenea que la majoria de les llengües romaniques (compare’s en les grans diferencies que es donen entre els parlars italians, entre els diversos dialectes del catala i, tambe, entre els parlars occitans).
3- AREA MERIDIONAL
Esta area s’esten des del llimit meridional de l’apichat fins a Guardamar. Com es tracta d’una area molt extensa, no es d’estranyar que nos trobem en certs contrasts i peculiaritats entre els diferents parlars que la conformen. Dins d’esta area dialectal cabria diferenciar dos grans zones, la que s’esten des d’a on acaba l’apichat fins a la diagonal que passaria per les poblacions de Biar, Castalla i Busot, i la que va des d’aci fins a Guardamar. En la zona nort trobem uns parlars mes cohesionats, que guarden prou relacio en els del dialecte apichat veï (deixant a banda l’ensordiment/sonorisacio). Tambe hi ha zones de transicio, com son part de les comarques de la Serrania d’Alcoy i la Marina. En esta zona es troben Tarbena (la Marina) i la Vall de Gallinera (les Valls de Pego) que presenten un parlar que posseix algunes caracteristiques del mallorqui. D’este parlar farem comentari a banda degut a les seues particulars caracteristiques. Des de Biar-Castalla-Busot cap al sur, nos encontrem uns parlars que presenten unes caracteristiques mes singulars comparades en les del valencià general. De totes les maneres, hem de senyalar que tant en una zona com en l’atra, en termens generals, sonorisen i participen de les principals caracteristiques que definixen el valencià general. A continuacio expondré, diferenciant les dos zones a les que he fet alusio, les caracteristiques i particularitats que considere mes interessants:
3.1 Zona al nort de Biar-Castalla-Busot
a) Caracteristiques fonetiques
a.1. La obertura de la e atona en a es dona en els grups inicials em-, en-, es- i eix-, com ocorre generalment en valencià: ampolsegar, antendre, ascoltar, aixugar. a.2. Reduccio del diftonc ua > o, en paraules com: quaranta > coranta (la Vall d’Albaida, Callosa, Altea) i quaresma > coresma (Tarbena i el Marquesat de Denia). a.3. La o tonica assimila la -a final en paraules com: roda [ródo], bona [bóno]. Este fenomen el trobem en la zona de Carcaixent i Xativa.
a.4. La perdua de la -t del grup -nt en: pont > pon, vint > vin. Esta perdua es corrent en la Serrania d’Alcoy. a.5. En el Marquesat de Denia i la Marina abunden les -r epentetiques: home> homer; rave > raver. a.6. Perdua de la -d- intervocalica: en la Vall d’Albaida, I’Horta de Gandia, la Marina i Alcoy, es pert en la terminacio -ada, com en tot el valencià; i vacila en la terminacio -ador. a.7. El grup -ts queda reduit a -s en la Vilajoyosa: joguets > jogués. a.8. Perdua de la -n del grup –rn, en paraules corn: forn> for (Xabia i Pego). b) Caracteristiques morfologiques
b.1. La segona persona del pronom personal, forma atona reforçada, davant de verp començat per consonant es et en valencià general. En esta zona presenta tres variants: el “¿Com el diuen?” (la Vall d’Albaida, Alcoy, Polop), es “No es cregues res” (la Vila, Guadalest, Benidorm) i at “Yo at guanye” (Orba, Pedreguer, Tarbena).
b.2. En algunes poblacions com La Canyada de Biar, Biar, Castalla i Finestrat els pronoms demostratius neutres presenten estes formes: asto, aixo, allo. A remarcar la forma del pronom que indica mes proximitat: asto (val. gral. aço). b.3. El perfecte simple que s’ha cregut, en ocasions, que era patrimoni exclusiu de l’apichat, el podem trobar en esta zona “Quan mon pare es mori”', “EII fon el culpable”, “El pogue convencer”. Perviu, sobretot, entre la gent d’edat i en poblacions com Guadalest i la Vila. c) Caracteristiques lexiques
Una mostra representativa de la riquea lexica d’esta zona nos duria a confeccionar una relacio de termens tan extensa que superaria el marc establit per ad este treball, per aixo em conformare en presentar una chicoteta mostra de paraules en un cert interes filologic:
aïna, utensilio. “Atifell de cuina o ferramenta de treball”. “Les aines de la cuina: plats, escudelles...”. Viva, entre la gent major, en la Marina (Altea, la Nucia, etc.). En I’Horta de Valencia tambe es paraula coneguda, encara que no te massa vitalitat. aixona, especie de caracol. Sinonim de vaqueta o choneta. Paraula oida en Oliva. almerç [almérs], ganancia, provecho. Oida en Tarbena. No es, ni molt manco, exclusiva de la Marina. Es coneguda tambe en les comarques centrals: “Si que has fet un bon almerç...”, es diu quan algu ha fet un mal negoci o no ha tret profit d’allo que duya entre mans. ambosta [ambósta], almorzada. “Cantitat d’una cosa que cap en el clot que es forma posant les dos mans juntes” (Gandia). aponar-se, acocharse (Altea, la Vila). Terme que tambe es conegut en unes atres comarques. En I’Horta de Valencia goja de molta vitalitat. arrossegar, arrastrar (la Vila, Benidorm, Altea).
asclar, astillar (la Vall d’Albaida). Els seus sinonims en unes atres comarques son astellar; fer astelles.
atrotinat, precipitado (la Vall d’Albaida, Callosa, Benidorm). Usat normalment, tambe, en les comarques centrals. (a)turar, detenerse para descansar (el Castell de Guadalest, Benimantell). “No (a)tura en tot lo dia”. No es paraula exclusiva de la Marina, pero de qualsevol manera es manté viva nomes en determinats contexts i entre la gent major. batistot, soponcio, disgusto (la Marina). Terme que es pronucia obrint la vocal tonica o. Es general en valencià. bonegar, reñir; reprender (Ontinyent, Alcoy). borumballa, viruta (Alcoy, Pego, la Vila). Forma prou general en valencià. bromejar, lanzar el cebo al agua con el fin de atraer a los peces (la Marina). Est es un terme viu tambe en les comarques centrals, sobretot entre els peixcadors de canya. bumbot, abejorro (Oliva, Pego, Benilloba). Sinon. de borinot. cachap, gazapo, conejo de cria (Altea). Com hem vist abans, en l’estudi de les atres arees, este terme tambe esta viu en zones tan alluntades d’esta com pot ser el Maestrat. calciner, calero. "Qui fabrica i ven calç" (Callosa). Paraula ben coneguda en les comarques centrals. calda, calor; bochorno. Est es el sentit general en valencià, pero en l’area que estem tractant es coneix en un sentit restrictiu “calentor forta produida pel foc” (Callosa, Polop). cuixot [kuisót], jamón. Sinon. de pernil. Forma autoctona oida en els Fontanars o Alforins d’Ontinyent. chapar, pisar (la Vila, Benidorm, Finestrat). Sinon. de chafar. debellit, contento, satisfecho (la Vila, Benidorm). Sinon. de devanit. devanit, contento, satisfecho (I’Horta de Gandia).
esguellar, desgarrar; rasgar (Callosa, la Vila, Benidorm). Sinon. esgarrar.
esmonyir-se, escurrirse, deslizarse (Altea, la Vila). “Esmonyir-se com el peix o les anguiles”. Este terme tambe està viu en comarques com el Maestrat, els Plans de Vinaros i l’Horta de Valencia. esquerro [askero], izquierdo (Callosa, Benidorm). Tambe es d’us normal en algunes poblacions al sur de la ciutat de Valencia, com hem vist en l’apartat del dialecte apichat. fondo, hondo. Forma general en terres valencianes. frigola [frigóla], tomillo (Oliva). Sinon. de tomello, timó i timonet. Crec oportu fer la transcripcio fonetica perque en la comarca de la Plana tinc informacio de que es normal esta mateixa forma, pero en desplaçament d’accent [frígola]. Tambe pareix ser que en la Vila esta paraula es esdruixola. funyar, reñir; reprender (Altea, la Vila). gesmil, jazmín (la Nucia, la Vila). Estem davant d’un atre terme estés per totes les terres valencianes. marmolar, marmullar (Altea). Vocable general en tot el valencià. pandorga, zambomba (Serrania d’Alcoy, Valls de Pego). Sinon. simbomba. parotet, libélula (la Marina). El femeni es maroteta. Curiosament, estes denominacions son absolutament coincidents en les que s’usen en I’Horta de Valencia. rabut, enfadadizo. “De geni curt”. Paraula viva en Oliva i les Valls de Pego. raïl, raiz. Terme molt general en esta zona. Conviu en les variants arraïl i rel (Xalo, Xabia). rego [regó], regadura (Callosa, Altea). Vocable d’us corrent en les comarques centrals. somicar, lloriquear (Calp, Altea). Paraula ben coneguda tambe en I’Horta de Valencia. timo [timó], tomillo (Vall d’Albaida).
NOTA: Alguna de les transcripcions fonetiques d’esta llista de paraules no s’ha transcrit adequadament del text original per la dificultat a l’hora de trobar les “fonts” necessaries per a fer-ho.
Manuel Gimeno, l’autor; es llicenciat en filologia valenciana i membre de la Seccio de Llengua i Cultura de la Real Academia de Cultura Valenciana. Ha escrit diversos llibres, investigacions i estudis sobre el valencià, com per eixemple “El lexic valencià proscrit a través dels classics”, tambe editat per l’institucio Lo Rat Penat, de la qual ha segut director dels seus Cursos de Llengua i Cultura valencianes.
Fragments extrets del llibre: “Introduccio a la dialectologia valenciana. Els dialectes valencians” Autor: Manuel Gimeno Juan Coleccio: Quarderns de divulgacio nº 7 Edita: Lo Rat Penat, Valencia, 1996 ISBN: 84-89069-21-2
Gracies a «La Cazuela»
per Josep Boronat
9.6. Gracies a «La Cazuela» (116)
La visio sociologica del llenguage, que prové del suïs Ferdinand de Saussure, ha modificat radicalment l'actitut dels llingüistes.
La llingüistica actual veu el llenguage com un mig de contacte i comunicacio entre persones, que pot valorar-se per l’eficiencia en que complix tal funcio. La llingüistica actual dona mes importancia, la que realment té, a la llengua parlada, que es mig de comunicacio, i com a tal s’estudia i es considera respecte a les diferenciacions i les diversitats de llengües.
La llingüistica actual realisa la descripcio d'una llengua, especifíca cóm parlen els homens d’una determinada part del mon, reconeixent per metodos estructurals l'unitat de cada llengua.
La llingüistica tradicional, els llingüistes o gramatics desfasats de les corrents actuals, tenen la preocupacio d’establir normes de correccio, regles per a parlar i escriure, maneres de millorar el llenguage. Per als tradicionals o desfasats, la forma escrita i lliteraria d’una llengua es millor que la seua forma oral. Per aixo es basen en l’escritura i consideren la llengua parlada inferior a l’escrita i dependent d’ella.
La llingüistica antiga, tradicional, es prescriptiva o normativa, considerant com a incorrecte lo que no s’ajusta a les normes preestablides subjectivament per ells.
Es veu ben clar que podem classificar l’accio catalanisadora entre valencians, en l’aspecte llingüistic, com a tradicional, antiga i desfasada en els metodos que utilisa. Tenen que adoptar esta forma normatíva (que no té res que vore en la norma de Coseriu), volent «normalitzar» -com diuen ells-, o siga imposar unes normes establides per ells, sobre tot en l’escritura, perque saben que la llingüistica modema, estructural o generativa, ben aplicada a la llengua parlada, tan en l’aspecte sincronic com diacronic, fa vore molt clar que hi ha unes diferencies tals i tan generalisades que constituixen una barrera en la comunicacio, diferenciant clarament les llengües.
Podem donar les gracies a «La Cazuela» (117) per haver-nos fet una demostracio palpable de la diferencia patent entre dos llengües que, com totes les limitrofes i originades d’un tronc comu -el llati- tenen elements no diferenciats i elements diferenciadors, els quals, quan dificulten la comunicacio, les constituixen en llengües diferents. L’obra de William Shakespeare «Romeo i Julieta», traduida al catala per J. M. Segarra, interpretada en catala per «La Cazuela», preparada com saben fer-ho els seus actors i dirigida magistralment -com sempre per Mario Silvestre, ha donat al public alcoya la prova de la contradiccio interna, de l’engany subjacent en l’afirmacio de que la nostra llengua es el catala. «Romeo i Julieta» -m’ho va dir Mario Silvestre en les Festes de Sant Jordi- ha costat de preparar molt mes temps de l’acostumat en una obra com esta, i no tant per la dificultat d'interpretar a Shakespeare, sino degut al llenguage.
Eixa dificultat deguda al llenguage es justifica perque l’articulacio basica de la llengua valenciana que tenen els actors no es la catalana. La base d’articulacio, en fonetica, es el conjunt d’habits expressius que afecten a tot el mecanisme de l’articulacio, degut a les tendencies colectives que determinen la posicio dels orguens de la parla, el moviment dels llavis i mandibules, la cantitat d’aire aspirat, la tensio muscular, etc. Per ben imitat que estiga el punt i modo de l’articulacio de cada so en una llengua estrangera, no conseguim una bona pronunciacio a no ser que nos desprengam de la base articulatoria propia, la de la nostra llengua matema, i fem la sustitucio per la de l’idioma nou.
Ha costat tant de preparar «Romeo i Julieta» en catala perque es una llengua diferent. Valencià i catala tenen diferent base articulatoria.
L’espectador ha apreciat el treball dels actors, pero tambe, justament, ha descobert que el llenguage utilisat li era inaccessible. La llengua catalana que, entre els seus parlants, es vehicul de comunicacio, per a l’espectador valencià d’Alcoy ha segut una barrera d’incomunicacio Si haguera segut traduida a la llengua valenciana, tot haguera segut diferent.
Per tot aixo m’extranya molt que R.C.V., en «Ciudad», 6 maig de 1978, pose en boca del admirat amic Mario Silvestre que el catala es «nuestra propia lengua». ¿Sera afegito del reporter?.
Si algun grup teatral portugues interpretara una traduccio gallega de Shakespeare, i als espectadors portuguesos -de cultura semblant als espectadors alcoyans aficionats al teatre- els resultara inaccessible, de tal forma que arribaren a adormilar-se (com ha passat en Alcoy en eixa representacio), ¿com tindrien l’atreviment, la desrao, l’ofuscacio de dir que la llengua dels portuguesos es la gallega? ¿Com podrien afirmar que l’havien «realitzat en el nostre idioma» com diu Antoni Revert referint-se a la nostra?.
Es molt d’agrair, sí. Gracies podem donar a «La Cazuela» per haver confirmat sense voler-ho, pero d’una manera palpable, experimentalment, que el valencià es un idioma diferent del catala.
NOTES: (116) En «Ciudad», 18-V-78; «Información», 25-V-78. (117) «Agrupación de Teatro de Cámara “La Cazuela”», de la que ha segut fundador i director D. Mario Silvestre Pons, Premi Nacional de Teatre en 1970. «La Cazuela» fa referencia al lloc dels teatres dit «el galliner» o «el paraïs».
Fragment extret del llibre "Pomell de Valencianitat" (pagines 166-168) de l’escritor alcoya Josep Boronat Gisbert. El llibre fon editat per ADIA, en Alacant, l’any 1987. ISBN: 84-398-9894-0.
Valencianismes lexics en Gabriel Miró
per Josep Boronat
8.6. Valencianismes lexics en Gabriel Miró
En la produccio lliteraria de Gabriel Miró, quan s’inspira en Alcoy, en les serres d’Alcoy, en la Font Roja..., s’aprecia i se sent que ho veu tot a traves d’uns ulls i d’un cor de llinage alcoya. I dic de llinage o familia alcoyans perque, naixcut en Alacant, era fill d’un alcoya, l’Ingenier de Camins D. Joan Miró Moltó, cunyat del nostre gran pintor alcoya Llorenç Casanova.
Com a bon alacanti i alcoya, per naiximent i per llinage, Gabriel Miró es sentia valencià. En en els seus escrits va demostrar prodigament l’afecte profunt, al temps que lluminos, per la seua terreta.
No cal dir que, com escritor, es u dels mes granats de la novelistica espanyola de principis de sigle. Junt al vasc Pio Baroja, el gallec Ramon de Valle Inclán i l'asturia Ramon Pérez de Ayala, els valencians Azorín i Gabriel Míró. Tots de la periferia peninsular.
Lo fonamental en els seus escrits es la bellea, originalitat i força de l’estil. Lo que dona a la seua obra les mes altes qualitats es l’estil. El seu estil peculiar, tan treballat i polit, tan flexible i variat, tan ric i, al temps, tan senzill, fon l’instrument adequat per a l’expressio de la seua profunda sensibilitat d’impressioniste que pinta escrivint.
Els popularismes, arcaismes, valencianismes, tecnicismes i veus rares i exotiques de les que usa i abusa, ixen de la seua ploma d’una manera tan natural que fan l’efecte de ser paraules naixcudes en eixe moment, l’instant d’aparicio de les idees. Es mes, dona la sensacio de que ell mateix es retalla, triant minuciosament les paraules per la noblea dels sons, per sa bellea intrinseca, i perque expressen precisa i exactament lo que ell vol dir, la sensacio que desija transmetre.
Precisament per aixo es interessant espigolar en la seua creacio lliteraria, per a trobar les manifestacions del seu parlar valencià, les que han segut escollides, seleccionades, per a expresar millor son pensament. N’hi ha un grapat:
«Alborsser», alborser, arbust que dona com a fruit l’albors;
«aponarse», arropir-se de forma que les assentaderes descansen en els talons;
«baga», nuc o lligadura feta de tal manera que estirant d’u dels extrems, es desfa facilment;
«baladre», arbust de fulles semblants al llorer, verinos;
«balancin» balanci, cadira de braços que té dos arcs inferiors paralels per a que es puga balancejar qui s’assenta;
«bardiza», bardiça, vallat de canyes o esbarzers;
«camal», part del pantalo que cobrix cada cama;
«cimal», rama d’arbre molt alta;
«cosiol», cociol, maceta, vas de fanc vidriat;
«cremar», consumir pel foc;
«dende», des de;
«desñugar», desnyugar, desnugar, soltar lo que està lligat, nugat;
«endeñar», endenyar, fer o causar absces o tumor supurat;
«esclatar», obrir-se per impuls interior, naixer o eixir impetuosament;
«falaguer», que afalaga, adula;
«fenestra», finestra, obertura en una paret per a donar llum i ventilacio;
«fito», fita, senyal que es posa per a indicar els llimits d’un territori.
«gafarron», gafarro, pardalet de color pardenc-rojós, negrus en ales i cua, i carmesi en el cap, que pot cantar be;
«galopo», guilopo, desvergonyit, pillo;
«garba», manoll gran o feix chicotet de plantes cereals;
«grandaria», major o menor dimensio d’una cosa;
«lladre», que furta o roba;
«llenca», fragment, tronç;
«llomello», carn de llom, especialment de porc;
«manises» rajoletes en vidriat de color per a revestiments, frisos, etc.
«melva», peix mari acantopterigi, de carn molt apreciada;
«mincho», coca de mincho, mill, paniç;
«panocha», espiga de dacsa, paniç;
«pimenton», pimento, fruit en baya buida, conic, primer vert i despres roig, que s’usa com aliment;
«ramalera», ramal, ronçal de la brida;
«riu-rau», casa de camp tipica des de Denia a Alacant, en galeries d’arcs per a pansir el raïm;
«rogle», circul, circumferencia;
«senia», cenia, per a traure aigua d’un pou;
«soliguer», especie de falco, au de rapinya;
«sopada», (pronunciant-se «sopà»), crema preparada en llet, rovells d’ou i sucre;
«tabalet», tamboret que acompanya a la dolçaina;
«vegada» (pron. «vegà»), cada acte repetit que forma serie en atres......
Es un fet evident que Gabriel Miró, escrivint en una de les dos llengües autoctones i propies dels valencians, la castellana, troba motius estilistics per a introduir, en el lloc apropiat, locucions propies de l’atra llengua, la seua propia per familia, la llengua que, per haver-se format en Valencia i ser especifica del Regne Valencià, du i durà el nom de llengua valenciana.
Sí aço es interessant, ho es mes el fet comprovat de que Gabriel Miró es conscient de que ell, coneixent be la llengua valenciana, no enten be eixa atra llengua, la catalana. Apareix palmari este fet en l'obra «Glosas de Sigüenza» (107). Referint-se a l’obra «Ben plantada», de Xenius, el conegut lliterat catala Eugeni d’Ors, demostra la seua dificultat en l’enteniment del catala dient que «yo no debo haber recogido toda la anterior fragancia de ese peregrino libro por mi cortedad en entenderlo» (p. 131). No fa mes que reafirmar lo que diu poques pagines davant: «yo... apenas balbuceo leyendo los libros catalanes» (p. 127); i aixo que haguera volgut saber catala, com ho afirma dient «¿Por qué no sabré yo más la lengua catalana?» (p. 126). Pero era una barrera llingüistica la diferencia de llenguage: «en la lectura de sus páginas noto detenida y como extraviada mi emoción por las frondosidades de la lengua catalana».
Està ben clar. No es necessiten mes reflexions. A bon entenedor, poques paraules.
NOTES: (107) MIRÓ, Gabriel, Glosas de Sigüenza, Buenos Aires, 1952, Col. Austral, Ed. Espasa-Calpe. Fragment extret del llibre "Pomell de Valencianitat" (pagines 138-140) de l’escritor alcoya Josep Boronat Gisbert. El llibre fon editat per ADIA, en Alacant, l’any 1987. ISBN: 84-398-9894-0.
|
Estes tres grans arees ocupen la
major part del territori valencia, pero no la totalitat, perque hi ha zones dins
del nostre territori a on trobem el parlar serra (comarques deIs Serrans i la
Vall de Sogorp), o fortes influencies del mateix (Altipla de Requena-Utiel);
unes atres a on es mantenen vius parlars de base castellana reblits de
valencianismes (comarques de la Vall d’Ayora i la Canal de Navarres) i,
finalment, aquelles a on els parlars son de base castellana-murciana (Marquesat
de Villena, Horta d’Oriola i l’illot llingüistic que suponen Asp i Montfort).